Franz Kafka. Exercicis

1. Mapa conceptual o esquema de les idees més importants de l’estudi sobre Kafka.

2. Confeccionar un relat que s’iniciï com el llibre de Kafka (amb un petit canvi): “Quan un matí em vaig despertar després d’un somni intranquil, em vaig trobar sobre el meu llit convertit/-da en…”

3. Comentari critic de la novel·la

Franz Kafka

LA TRANSFORMACIÓ DE FRANZ KAFKA- idees principals:

– Kafka no anomena al seu llibre ‘la Metamorfosi’ perquè aquest terme el reserva (ell i tots els alemanys) per a transformacions fabuloses, mítiques… i no per transformacions ‘d’estar per casa’. Ell considera la seva obra això, un episodi familiar, un relat d’estar per casa.

– En realitat Kafka volia marxar de casa però el seu inconscient el mantenia lligat a la casa paterna; la seva salvació: L’ESCRIPTURA.

– Kafka s’aferra a l’escriptura per defensar-se de la família i de tot el relacionat amb l’àmbit familiar. Kafka s’aferra a l’escriptura i deixa de banda la resta, l’escriptura és sinònim de solitud.

– I no està l’escarabat tot sol? El van oblidant a poc a poc. Això és el mateix que li va passar a ell, per tant, la transformació del llibre no podria ser una paral·lelisme de la transformació de Kafka (fill-germà) en Kafka (escriptor)?

– Kafka no tenia un nivell alt d’alemany, és per això que es manté fidel al gramaticalisme de l’escola, per tal que no se li escapi de les mans i no equivocar-se.

– Kafka tenia tuberculosi. I tota la seva vida és una mena de transformació, de germà-fill a escriptor.

– Després d’investigar, es pot arribar a creure que Kafka havia transformat tant la seva vida a través dels llibres que només se’l podia recordar com un personatge de ficció, a penes real. (el procés de la història l’havia fos amb la seva escriptura) KAFKA=AL SEUS TEXTOS

– Kafka es belluga sempre darrere de tots els seus personatges, am diferència de Dostoievski, que dóna a cadascú una veu i personalitat pròpies.

– A Kafka no li agradava la portada amb un insecte, ja que l’escarabat per a ell només era un símbol, hauria preferit una escena; els pares i la germana davant la porta, o els tres a la sala amb llum, i darrere la porta d’una habitació fosca, la de Gregor. O qualsevol imatge que mostrés tan sols l’habitació, no la imatge de l’insecte.

– Al llarg de l’obra a Gregor se li anomena sempre pel seu nom, i no per la qualitat de fill. Al pare, la mare i la germana, se’ls anomena per la qualitat; a ell, pel nom.

– La metamorfosi pot ser, al cap i a la fi, la història d’algú que no té res, o no sent, que no té història. Algú poc sensible a la mort, que tanca el cercle de la vida i que, per això, es deixa enterrar dins d’una galleda d’escombraries.

– A la història, l’escarbat mor però deixa petjada a les parets de la cambra.

– Kafka representa el tema de “l’exili intern”.

– Escriu informant fredament. És com un fotògraf que només informa i descriu escenes.

– Kafka s’interessa per saber què diuen i opinen els psicoanalistes de les seves obres.

– COINCIDÈNCIES VIDA-OBRA:

• A la metamorfosi, fa 5 anys que Gregor viu a aquella casa amb la seva família, igual que en el moment que escriu l’obra fa 5 anys que està en la casa on viu.
• En el seu diari parla “d’amor de germà i germana” i a l’obra, l’única que li fa cas i li guarda estimació és la germana. (Grete al llibre, Ottla a la realitat.)

– Aïllat: estava aïllat des de diferents ambients.

• Era jueu entre alemanys i txecs
• Parlava alemany entre txecs
• Era txec en l’estat austro-hongarès
• Exili edípic, aïllat de la familia. Sol.

La literatura de Kafka era “menor”, amb els seus textos l’autor ens demostra que la literatura “menor”, d’una persona amb altres ocupacions, no té per què ser una literatura esquifida. La literatura de Kafka està en inferioritat de condicions en tots els camps: polític, laboral, lingüístic…

LA NECESSITAT D’ESCRIURE en el centenari del naixement de Kafka

L’any 1983 es va celebrar el centenari del naixement de Franz Kafka. Un grup de professors de la Facultat de Filologia va organitzar uns actes commemoratius, entre els qual hi havia una conferència en què es parlava sobre l’autor.

Les idees principals que extraiem de la lectura del document són:

– El “cas” de Kafka és un cas edípic molt clar –només cal llegir la famosa Carta al pare.

– Les literatures antigues (d’Homer al Renaixement) eres més transparents i aconseguien moure els homes a les creences més indiscutibles; era una literatura confiada.

– Aquelles literatures són una clara mostra d’una soldadura perfecta, un lligam coherent i eficaç entre l’individu i l’ordre de la col·lectivitat, entre el subjecte i la civilització, entre l’àmbit del quotidià i el sagrat.

– Tot això va canviar en la transició que separa l’Edat Mitjana i el Renaixement i el Barroc europeus.

– Apareix la modernitat literària, que comença amb Don Quijote, de Cervantes. Aquesta literatura es caracteritza per l’aparició d’una llavor problemática que arrosega, alhora, individu i la col·lectivitat, psicología i esperit, persona i civilització. Com si fossin un sol.

– Aquesta arrel literària a arrelat sobretot en la novel·la.

– Lukács escriu a Teoria de la novel·la: “A partir de Cervantes, la novel·la serà aquella mena de discurs literari en què pren forma lingüística una crisi de la civilització occidental, de la cultura i de l’individu mateix.”

– No hi ha dubte que l’obra de Kafka va avançar-se al seu moment històric. En la Praga dels anys 10 i 20 la seva literatura podría ser anomenada “profética”. Tota la seva obra s’avança al seu temps i al diagnòstic de la nostra civilització.

– L’obra de Kafka s’avança més que cap altra obra literària contemporània; s’avança fins i tot a ell mateix. L’obra no es només un diagnòstic de la civilització que encara no era sinó d’un ésser, ell mateix, que no és gairebé res fora de l’acte literari. Sense la literatura, Franz Kafka, potser no hauria arribat a ser.

– La transformació de Kafka (el llibre), no és la metamorfosi d’un home en un insecte, sinó la transformació d’un fill de familia benestant en un escriptor mal vist pel pares i germans, que no vol que li treguin el seu escriptori. L’escarbat de l’obra, impregna les parets amb petjades, com un símil de l’escriptura; un metáfora molt subtil sobre el tema.

– Escriure no és per a Kafka cap acte lligat a la paràlisi, sinó tot el contrari, seure a l’escriptori només es pot entendre com a sinònim de vida i de salvació. Una cita del propi Kafka: “L’existència de l’escriptor està en autèntica dependencia de l’escriptori. En realitat, si l’escriptor vol estalviar-se la bogeria, llavors no s’hauria d’allunyar massa del seu escriptori, sinó que s’hi hauria d’agafar, amb les dents i tot”

– Kafka fa servir l’alemany sense massa rebuscament ni preciosisme, la llengua es troba al servei directe del contigunt. L’estil de l’autor és elemental, sovint descurat. Correcte en la sintaxi de la frase i en l’ordre de les argumentacions.

– A Kafka no es que no li agradi (verbalment parlant) el que escriu però, el que més l’interesa al capdavall és escriure per escriure. Escriure és el que justifica tota la carrera d’escriptor de Kafka.

– Kafka creu que mitjançant l’escriptura podrà treure’s de sobre totes les angoixes, les pors…Li agrada escriure “de tirada”, això ho podem anomenar la seva pulsió d’escriptura.

 

 

Tres coses sobre el valor de l’escriptura per a Kafka:

1. Kafka té necessitat d’escriure. Li resulta dificilissim lluitar contra l’acte d’escriure; el seu organisme tendéis a escriure. Quan escriu ho fa a raig, amb el que hem anomenat pulsió d’escriptura, una pulsió que es relaciona amb els continguts, la direcció i el sentit de la pulsió de vida de l’autor.
2. L’escriure constitueix per a Kafka un acte essencial. Per escriure necesita estar sol; reclama una desaparició de la seva existencia de manera que, com ésser inexistent, es torna pur i inalterable, mera essència. Escruire és per a ell, com ja hem dit una qüestió esencial. La seva literatura és una marca indestructible del seu ésser.
3. Escriure és també un acte de coneixement, la literatura és per a l’autor l’únic mitjà i procediment del qual disposa per conèixer-se a sí mateix.

– A Kafka la facultat d’escriure li ve i se li’n va com una pulsió, evidentment sobirana i més lliure que la seva propia voluntat.

– Les metàfores i les figuracions kafkianes no es poden entendre només en connexió amb la circumstància històrica de l’autor, sinó com a disfressa d’una xarxa simbólica interior.

– En la literatura de Kafka, del primer a l’úlñtim full, el qui parla primer que ningú i més que res és l’inconscient. Qualsevol senyal en l’obra que ens faci pensar en coses concretes, objectives…s’haurà d’entendre com una elaboració simbòlica en que pot haver algun referent exterior. Una metáfora creada per un inconscient hegemònic, superior a l’autor.

– El fet que Kafka sigui un autor fácil, d’una expressió literària transparent, ho devem a que els seus models literaris van ser Flaubert, Dickens, von Kleist i Cervantes

Flaubert Dickens von Kleist Cervantes

– Ara bé, Kafka només mereix la qualificació d’autor realista en la mesura que acceptem la senzillesa de les seves fantasies es correspon amb l’inconscient, trobem en la seva obra, per tant, la lógica de l’inconscient.

– Podem anomenar Kafka l’autor més realista de la literatura del segle XX. En un moment en que la tradició del realisme literari estava exhaurida.

– La seva obra se’ns presenta com una reivindicació d’aquella il·lusió que va caracteritzar l’orígen de les literatures occidentals i va durar fins al declivi de les literatures èpiques medievals.

Síntesi realitzada per Itziar González d’articles del professor Jordi Llovet